Entre els dies 8 i 13 de juny els alumnes de quart d’ESO han fet el seu viatge d’estudis que, tradicionalment al nostre institut, té com a marc el renaixement italià. Van visitar tres ciutats: Venècia, Florència i Siena, en aquest ordre cronològic, però també van fer moltes altres coses i sobretot conviure...
A les 12 i un quart del dimarts els nostres cors començaven a bategar força, quan els motors del Airbus 320 s’acceleraven, en aquests 5 segons que l’avió espera amb els frens continguts, abans de iniciar la seva passejada esbojarrada per una pista que ens porta cap a “La insoportable levedad del ser”.
Per sobre d’un mar de núvols van arribar a l’aeroport de la marinera ciutat de Venècia que, com no podia ser d’una altra forma, es diu Marco Polo. Sortim per la Via Orlanda, per acostar-nos al port de Porto Marghera, a on veiem uns grans creuers amarrats, a continuació, travessant el fil umbilical que lliga Venècia amb terra ferma, per on passen les vies del tren i la carretera i que es coneix com a Ponte della Libertà, arribem a Tronchetto, un port industrial a on hem d’agafar el vaporetto.
A Venècia a tot arreu es va amb vaporetto, que és sinònim de cosa que flota, va amb motor i porta gent d’un lloc a un altre. El nostre vaporetto “particular” (Va acabar sent molt particular) ens porta cap a la Piazza San Marco, el centre del nostre univers al llarg de dos dies.
La immensa majoria es van enamorar de la ciutat, encara que això no es pot dir ciutat, tal com nosaltres ho entenem. Alguns, molt pocs, ja n’estaven d’enamorats i van acabar refermant aquest sentiment.
A Venècia has de respirar pels pulmons i també per la pell, i deixar que l’esperit de la ciutat t’entri pels porus i quedis ben sucat en l’ambient, en aquesta pàtina de segles d’història que impregna cada maó que apareix pels desconxats de les parets humitejades per l’aigua dels canals. És clar, també pots comprar les típiques màscares de carnaval i tot el que vulguis, alguns productes de les fàbriques de Murano tenen noms de tres ordres de magnitud.
Tot té un preu a Itàlia, i també a Venècia, però l’anima de la ciutat té la pots emportar de franc, enganxada a algun racó de les múltiples connexions neuronals del nostre cervell.
Cada cantonada, pont, jardí o vorera té el seu encant, però si hem de quedar-nos amb una cosa, potser sigui aquesta la vista des de dalt del Campanile. Tot i ser una cosa voluntària, gairebé tothom va pujar-hi. Des d’aquí hi ha una vista de 360º de la ciutat, i això inclou la incessant activitat de tot tipus de vaixells pels canals principals. És com estar a dins d’un documental del National Geogràfic, en el moment del rodatge. Com que, a més, quan varem arribar a dalt faltaven pocs minuts per les dotze del migdia, en un moment donat va començar el balanceig de la gran campana, fins arribar a topar amb violència amb el “badajo” de ferro, produint un so ensordidor i a la vegada musical.
L’hotel al Lido di Jesolo és molt acollidor, fins i tot té una piscina, encara que no la fem servir, tot el dia anem amunt i avall i quan arribem a aquí passen de les nou del vespre. La nit del dimecres toca discoteca. Ens han dit que trobarem un altre grup d’espanyols, i és així. Quan la cosa està més animada i som els “amos” de la pista hem de marxar. El dijous canviem de ciutat i fem camí cap a Florència.
Ja som a l’autocar, hem fet uns quilòmetres i ens avisen pel telèfon que la mestressa de l’hotel, una italiana encantadora, s’ha trobat a dins d’una bossa del Mercadona a damunt del llit un passaport d’un company, (És clar, no direm de qui) tornem sobre les nostres passes i cap a la ciutat dels Medicis.
L’alberg es troba a la falda d’un turó. Un antic palau d’estil neoclàssic, porxos i vestíbul de marbre. Els nois i les noies dormen separats, és el costum d’aquí. A part d’altres alberguistes de dues cames comencem a veure altres companys de sis potes i ales, això està ple de mosquits, segons diuen, jo no he arribat a veure cap. A les nits aquí corre una mica d’aire i s’està bé, no com a la ciutat que no arriba a refredar-se l’ambient. Una curiositat, hi ha unes cuques de llum que volen d’aquí cap allà fent intermitències, allà a on no se les destorba.
A mig matí del dia següent Miquel ens explica els quès i perques de la pintura del renaixement sobre les obres de la
Galleria degli Uffizi. Llum, perspectiva i personatges representats, aquestes son les claus. És clar, també la importància relativa de l’església i de la burgesia naixent. Al mig dia cau un Sol que et xafa contra el terra, tens set, veus miratges i també el David de Michelangelo. Uns quants acabem asseguts darrera d’ell veient-li l’esquena, perquè per que no dir-ho, estem cansats. Aquest banc hauria d’estar a un altre lloc.
Unes amanides i uns sucs de síndria ens recomponen una mica i tornem a la càrrega. La ciutat ens espera,
Caravaggio no tant. Al
Palazzo Pitti hi ha una exposició itinerant de les seves obres i d’artistes de la seva escola. Arribem tard, convençuts de que podíem passar amb la mateixa entrada. Al final la dona de la porta s’apiada de nosaltres i passem sense dret, i fora de temps, a veure l’exposició. Una visita privada podem dir.
De bon matí ens anem del Véneto, deixem els seus canals, els camps de conreu i enfilem cap a Civitavecchia, el port a on espera al vespre la nau dels Grimaldi.
De camí i per estretes carreteres, xiprers i camps de vinya pels turons, al mig de la Toscana, arribem a Siena. Jo hauria dit que hi havia estat, però no me’n recordo de res, per tant, arribo a la conclusió que mai havia estat. Siena està entre un poble gran i una ciutat petita, això si, medieval. Cap a la Piazza del Campo conflueixen tots els carrerons, és impossible de perdre’s. A la plaça uns quants bars a on dinar i el Palazzo Pubblico, avui l’Ajuntament de la ciutat.
A mitja tarda arribem al port de Civitavecchia, a prop de Roma, per agafar el vaixell “Roma” de la companyia Grimaldi. Primer els nervis de la recollida dels passaports, i els bitllets. Desprès els nervis de la tornada dels mateixos. Si els perdem no pugem al “barco” i aquí a Civitavecchia no se’ns ha perdut res. Un grup d’avis italians col•lapsen el control i s’acaba no controlant res, però acabem pujant tots a dalt.
Des de coberta veiem entrar els últims camions i autocars i un grup de Ferraris que a tots ens han fet molta gracia. El nostre autocar entra dels últims i després un camió amb una gran peça de maquinaria. Ens quedem una estona per veure com ens deslliguen i sortim de port. A la llum de dos quarts d’onze de la nit anem deixant, el port, la ciutat i la bota cada vegada més lluny. És hora de començar a fer nostre el vaixell. Aquí hem de passar 20 hores, algunes i per alguns dormint. És l’aniversari de la Marina i ho celebrem.
No hi ha gaire gent, els avis i les avies, camioners i algun altre grup d’escolars. A la nit ens trobem tots a la discoteca, que és l’únic lloc animat de tot el vaixell. Alguns de nosaltres aprofitem tota la nit, o casi, i la sirena del simulacre d’evacuació de les deu del matí ens desperta i maleïm al oficial de guàrdia que ha aprofitar per entretenir a la resta del passatge.
El dia es va espavilant, ja no plou i al migdia surt el Sol. No hi ha com per ficar-se a dins de la piscina, però si per prendre el Sol. Alguns juguem a cartes amb uns amics que hem fet, altres xerrem.
A mitja tarda comencem a veure la silueta de Barcelona. Les torres de la Vila Olímpica, la torre Agbar... No triguem gaire en entrar a port. El capità mou aquest monstre d’acer de tres anys com si d’un SEAT es tractés i l’aparca girant marxa enrere. No hem baixatr i ens en recordem de que el curs que ve molts de nosaltres ja no estarem junts i un comença a plorar i després un altre i un altre. Hem estat molt feliços aquests dies i aquests darrers quatre anys hem viscuts moltes cosses junts.
